Quina estranya devastació s’aferra a mi.
No ho entenc, però l’ombra és dins.
A vegades el sol la fa recular, s’amaga,
Em sento gairebé feliç i somric,
Però aquí la tinc. Aquí mateix.
Com un Mestral que no s’estima ni els morts.
M’ennuvola el s sentits i ja no sé el que em
dic...
No hay comentarios:
Publicar un comentario