Una nit em vaig adonar que seguia dormint a la mateixa banda del llit. Per què? És que esperava que vingués algú a ocupar la banda lliure? És que tinc complexes d’inferioritat? El meu no és un llit massa gran però són un metre trenta ben bons i dignes d’ocupar. Per què doncs la mania d’ ocupar només 65 centímetres?
I llavors ho vaig fer. Em vaig posar al mig. Aquella primera nit no em vaig destapar al girar, no vaig despertar sobresaltada a punt de caure ni aplastada contra la paret. No vaig sentir-me arraconada de la meva vida, sinó ben centrada al mig, just on havia d’ haver estat des del principi.
Sóc lliure de fer servir tota la superfície del meu llit de matrimoni de soltera. Proba-ho!
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
Ostres, a mi em passa el mateix! Metre trenta-cinc de llit per a mi sola i sempre dormo en un costat. I he agafat la mania de posar-me en un costat a l'estiu i a l'altre a l'hivern, no sigui que se'm deformi el matalàs amb els meus quaranta set kilos, jajajaja! Per què serà que ho fem? Potser perquè desitgem omplir l'altre costat???
Publicar un comentario