Què fàcil és escriure!

Col·loques els dits a sobre del teclat. Prems la primera tecla. Normalment una consonant. Després ve una vocal. Formes una paraula; després una frase.
Sona bé. Continues fins a tenir un paràgraf. Ets un geni !

Ho imprimeixes i li dones a algú per que t’ho llegeixi, per que allò que has escrit és tant bo que no t’ho pots quedar per tu. Normalment tries una persona que ja ha llegit algun text teu i sempre et diu com n’arribes a ser, de bona. Et sents millor!

Tant que decideixes que escriuràs un conte. Tothom et diu que és magnífic: ets la polla !

Tu i el teu ego decidiu fer una novel·la. Fins i tot autopublicar-la, per que tothom li agrada com escrius. Vens tots els llibres autopublicats per que la teva família i els teus amics t’estimen.

Però tu saps que hi ha alguna cosa que no encaixa: si fossis tant bona amb les lletres, per que les editorials amb les que contactes no et volen publicar? Necessites perfeccionar-te, ho saps. Ets la ostia però encara vols ser millor: la re-ostia!

T’apuntes a una escola de literatura. Si, efectivament sembla que tens talent. Ningú et diu el contrari. Però un dia, un professional de la paraula et fa una crítica real: ets un aficionat.

Deixes d’escriure. Ja no ets un geni, ni la millor; no ets la polla. De fet t’has quedat sense amics i la família només t’estima quan li convé.

Vés, què fàcil era escriure quan no en sabia!!